dijous, 14 de febrer del 2013

MARBRE

En la naturalesa, el marbre, es troba en aglomerats irregulars en el si de la roca cristal·lina primitiva, (on forma jaciments irregulars que amb freqüència resulten ser filons) i menys freqüentment formant estrats (en capes). Amb freqüència altres minerals apareixen junts a la calcita formant el marbre, com el grafit, clorita, talc, mica, quars, pirita i algunes pedres precioses com el corindó, granat, zirconita, etc. Atenint-se al concepte mineralògic, no a l'artesanal, només es consideren marbres als agregats grano-vitres, formades bàsicament per carbonat de calci i amb traces més o menys significatives de carbonat magnèsic (marbre dolomític).

En la història, com objecte d'art massiva, per primera vegada, va ser utilitzat en Yasemek Gaziantep, Turquia pels hitites, en els anys 1600 aC

PISSARRA

La llicorella o pissarra és una roca metamòrfica d'origen sedimentari, de textura granular fina i homogènia. És d'estructura laminar o foliàcia, cosa que permet obtenir-ne lloses planes i primes (també anomenades basalt) de forma regular. S'usa per a revestiments de teulades en zones on neva. Està constituïda per fragments petits únicament visibles amb lupa i presenta exfoliació en làmines. La llicorella pot contenir quantitats variables de quars, mica, minerals d'argila i feldspats. És abundant a tot el Pirineu català.

La pissarra és una roca metamòrfica homogènia formada per la compactació d'argiles. Es presenta generalment en un color opac blavós fosc i dividida en lajas o fulles planes sent, per aquesta característica, utilitzada en cobertes i com antic element d'escriptura. La pissarra és una roca densa, de gra fi, formada a partir de roques sedimentàries argiloses i, en algunes ocasions, de roques ígnies. La principal característica de la pissarra és la seva divisió en fines làmines o capes (pissarrositat). Els minerals que la formen són principalment quars i moscovita. Sol ser de color negre blavós o negre grisenc, però existeixen varietats vermelles, verdes i altres tons. A causa de la seva impermeabilitat, la pissarra s'utilitza en la construcció de teulades, com pedra de pavimentació i fins i tot per a fabricació d'elements decoratius.

Gal·les és una de les zones amb més tradició i producció de pissarra del món. A Europa també hi ha importants pedreres a Portugal, Itàlia o Alemanya. A Espanya hi ha importants jaciments a El Bierzo, Cabrera i Valdeorras (Lleó i Orense), Bernardos (Segòvia) i Villar del Rei (Badajoz).

Brasil és el segon major productor de pissarres del món. L'Estat de Mines Gerais és responsable per 95% de la producció brasilera de pissarres i la ciutat de Papagaios, per 75% de la producció d'aquest Estat.[cal citació] A Amèrica del Nord les zones de producció més importants es troben a Terranova, la vall de la pissarra a Vermont i Nova York, i el comtat de Buckingham a Virgínia. La launa és una argila magnèsica d'estructura pissarrosa i color gris blavós, que resulta de la descomposició de les pissarres argiloses.


PUMCITA

La pumicita, anomenada popularment pedra tosca és una roca d'origen volcànic, provinent de magmes silícics o intermitjos, d'aspecte vitri vesicular, de baixa densitat i molt porosa, que es troba en abundància a les zones on s'han produït explosions volcàniques, especialment de les anomenades piroclàstiques.

Les pluges de pedra tosca són freqüents a les erupcions de tipus vesuvià, on arriben a sepultar grans extensions de terreny, arribant fins i tot a trencar teulades per cúmul.


La pumita (també anomenada pedra tosca, pedra pómex, pedra Pomé o liparita1) és una roca ígnia volcànica vítrea, amb baixa densitat (flota en l'aigua) i molt porosa, de color blanc o gris. Quan es refereix a la pedra tosca pel que fa als seus possibles aplicacions industrials, també pot ser coneguda com putzolana. Es pot trobar a la zona de Pozzuoli a la península itàlica, a Jalisco, Mèxic, a les pedreres de sorra als voltants de Guadalajara, i també se li coneix amb el nom de «dor». En la seva formació, la lava projectada a l'aire sofreix una gran descompressió. A conseqüència de la mateixa es produeix una desgasificació quedant espais buits separats per primes parets de vidre volcànic. És una roca efusiva jove, de terciària a recent, que conté feldspat potàssic, quars i plagioclasa; pasta de gra fi a vítreo en les quals cristalls de biotita formen fenocristales. Les pluges de pedra tosca són comunes en les erupcions de tipus vesubiano, on arriben a sepultar grans extensions de terreny i fins i tot poden trencar teulades a l'acumular-se en gran nombre sobre ells.


BASALT

El basalt és una roca ígnia de gra fi i composició màfica, és a dir, amb un alt contingut de ferro i magnesi.

El poble de Castellfollit de la Roca, a la comarca de la Garrotxa, té la peculiaritat d'estar situat al damunt d'una espectacular cinglera basàltica.

El basalt extret de pedreres com la del Boscarró, al municipi garrotxí de Sant Joan les Fonts, ha estat utilitzat per fer-ne llambordes per pavimentar carrers i carreteres.

És mundialment coneguda la formació basàltica anomenada Calçada del Gegant (en anglès, Giant's Causeway, i en gaèlic irlandès, Clochán an Aifir o Clochán na bhFómharach), situada a la costa nord-est d'Irlanda del Nord, al comtat d'Antrim, i formada per columnes majoritàriament hexagonals procedents del refredament d'una colada.

Té una densitat de 2,8 a 2,9 g/cm³ sent més dens que el granit.

És la roca ígnia més abundant a la Terra.


GRANIT


El granit (que deriva del llatí granum= gra) és una roca plutònica magmàtica de textura granulosa i cristal·lina, entre alguns dels components d'aquesta roca es troben el quars, el feldspat alcalí i, amb menys importància, la mica, la plagioclasa i l'hornblenda.[1] És de color grisenc, és molt abundant i s'utilitza àmpliament com a material de construcció.

El granit és el resultat del refredament lent, a gran fondària, de grans masses de magma intrusiu, que més sovint formen els plutons, que afloren actualment a la superfície gràcies al decapat de les roques subjacents per l'erosió. Aquests magmes àcids, (és a dir relativament rics en sílice) són essencialment el resultat de la fusió parcial de l'escorça terrestre continental.

Certs granits (plagiogranits), que es troben en petits plutons a l'escorça oceànica, són el resultat de la diferenciació definitiva dels magmes bàsics.

Actualment es coneixen granits de 500 colors diferents.

Les roques volcàniques corresponents als granits són les riolites.

La composició química del granit és: 74,5 % de sílice, 14 % d'alúmina, 9,5 % de (Na2O, K2O), 2 % d'òxids (Fe, Mn, Mg, Ca).

El granit és una roca àcida i densa (densitat mitjana : 2,7 o 2.700 kg/m³).[2]

El granit i les seves roques associades formen l'essencial de l'escorça continental del planeta Terra.[3] Els monòlits més grossos de granit es troben al parc del Yosemite, a Califòrnia.

El terme granit es pot prendre en els sentit més ampli dels granitoide


PEDRA CALCÀRIA


 La pedra calcària és una roca sedimentària composta majoritàriament (més del 50%) per carbonat de calci (CaCO3), generalment calcita. També pot contenir petites quantitats de minerals com a argila, hematites, siderita, quars, etc., que modifiquen (de vegades sensiblement) el color i el grau de cohesió de la roca. El caràcter pràcticament monomineral de les calcàries permet reconèixer-les fàcilment gràcies a dues característiques físiques i químiques fonamentals de la calcita: és menys dura que el coure (la seva duresa en l'escala de Mohs és de 3) i reacciona amb efervescència en presència d'àcids tals com l'àcid clorhídric. Quan la roca comporta una proporció no negligible d'argila es parla de marga.

Com moltes altres roques sedimentàrires, la pedra calcària està composada de grans; tanmateix la majoria dels grans de les roques calcàries són fragments esquelètics d'organismes marins com el corall o foraminífers. Altres grans carbonatats que es troben en les pedres calcàries són ooides, peloides interclasts i extraclasts. Algunes roques calcàries no tenen pas grans i estan formades completament per la precipitació química de calcita o aragonita, per exemple el travertí.

 
 SAL COMUNA


La sal de cuina, coneguda comunament com sal, és un condiment o additiu alimentari format principalment per una sal, el clorur de sodi, la fórmula química del qual és NaCl. Altres denominacions sovint usades són sal comuna, sal marina (quan prové del mar), sal fina o sal de taula (quan és refinada i reduïda a pols), o sal gruixuda o grossa, de gra menys fi, per al seu ús principalment culinari.

És el condiment més antic que ha fet servir la humanitat i té tanta importància per a la vida humana que ha marcat el desenvolupament de la història. L'origen del mot "salari" està íntimament lligat a la sal.