MARBRE

En la naturalesa, el marbre, es troba en aglomerats irregulars en el si de la roca cristal·lina primitiva, (on forma jaciments irregulars que amb freqüència resulten ser filons) i menys freqüentment formant estrats (en capes). Amb freqüència altres minerals apareixen junts a la calcita formant el marbre, com el grafit, clorita, talc, mica, quars, pirita i algunes pedres precioses com el corindó, granat, zirconita, etc. Atenint-se al concepte mineralògic, no a l'artesanal, només es consideren marbres als agregats grano-vitres, formades bàsicament per carbonat de calci i amb traces més o menys significatives de carbonat magnèsic (marbre dolomític).

En la història, com objecte d'art massiva, per primera vegada, va ser utilitzat en Yasemek Gaziantep, Turquia pels hitites, en els anys 1600 aC

PISSARRA

La llicorella o pissarra és una roca metamòrfica d'origen sedimentari, de textura granular fina i homogènia. És d'estructura laminar o foliàcia, cosa que permet obtenir-ne lloses planes i primes (també anomenades basalt) de forma regular. S'usa per a revestiments de teulades en zones on neva. Està constituïda per fragments petits únicament visibles amb lupa i presenta exfoliació en làmines. La llicorella pot contenir quantitats variables de quars, mica, minerals d'argila i feldspats. És abundant a tot el Pirineu català.

La pissarra és una roca metamòrfica homogènia formada per la compactació d'argiles. Es presenta generalment en un color opac blavós fosc i dividida en lajas o fulles planes sent, per aquesta característica, utilitzada en cobertes i com antic element d'escriptura. La pissarra és una roca densa, de gra fi, formada a partir de roques sedimentàries argiloses i, en algunes ocasions, de roques ígnies. La principal característica de la pissarra és la seva divisió en fines làmines o capes (pissarrositat). Els minerals que la formen són principalment quars i moscovita. Sol ser de color negre blavós o negre grisenc, però existeixen varietats vermelles, verdes i altres tons. A causa de la seva impermeabilitat, la pissarra s'utilitza en la construcció de teulades, com pedra de pavimentació i fins i tot per a fabricació d'elements decoratius.

Gal·les és una de les zones amb més tradició i producció de pissarra del món. A Europa també hi ha importants pedreres a Portugal, Itàlia o Alemanya. A Espanya hi ha importants jaciments a El Bierzo, Cabrera i Valdeorras (Lleó i Orense), Bernardos (Segòvia) i Villar del Rei (Badajoz).

Brasil és el segon major productor de pissarres del món. L'Estat de Mines Gerais és responsable per 95% de la producció brasilera de pissarres i la ciutat de Papagaios, per 75% de la producció d'aquest Estat.[cal citació] A Amèrica del Nord les zones de producció més importants es troben a Terranova, la vall de la pissarra a Vermont i Nova York, i el comtat de Buckingham a Virgínia. La launa és una argila magnèsica d'estructura pissarrosa i color gris blavós, que resulta de la descomposició de les pissarres argiloses.

PUMCITA

La pumicita, anomenada popularment pedra tosca és una roca d'origen volcànic, provinent de magmes silícics o intermitjos, d'aspecte vitri vesicular, de baixa densitat i molt porosa, que es troba en abundància a les zones on s'han produït explosions volcàniques, especialment de les anomenades piroclàstiques.

Les pluges de pedra tosca són freqüents a les erupcions de tipus vesuvià, on arriben a sepultar grans extensions de terreny, arribant fins i tot a trencar teulades per cúmul.


La pumita (també anomenada pedra tosca, pedra pómex, pedra Pomé o liparita1) és una roca ígnia volcànica vítrea, amb baixa densitat (flota en l'aigua) i molt porosa, de color blanc o gris. Quan es refereix a la pedra tosca pel que fa als seus possibles aplicacions industrials, també pot ser coneguda com putzolana. Es pot trobar a la zona de Pozzuoli a la península itàlica, a Jalisco, Mèxic, a les pedreres de sorra als voltants de Guadalajara, i també se li coneix amb el nom de «dor». En la seva formació, la lava projectada a l'aire sofreix una gran descompressió. A conseqüència de la mateixa es produeix una desgasificació quedant espais buits separats per primes parets de vidre volcànic. És una roca efusiva jove, de terciària a recent, que conté feldspat potàssic, quars i plagioclasa; pasta de gra fi a vítreo en les quals cristalls de biotita formen fenocristales. Les pluges de pedra tosca són comunes en les erupcions de tipus vesubiano, on arriben a sepultar grans extensions de terreny i fins i tot poden trencar teulades a l'acumular-se en gran nombre sobre ells.

BASALT

El basalt és una roca ígnia de gra fi i composició màfica, és a dir, amb un alt contingut de ferro i magnesi.

El poble de Castellfollit de la Roca, a la comarca de la Garrotxa, té la peculiaritat d'estar situat al damunt d'una espectacular cinglera basàltica.

El basalt extret de pedreres com la del Boscarró, al municipi garrotxí de Sant Joan les Fonts, ha estat utilitzat per fer-ne llambordes per pavimentar carrers i carreteres.

És mundialment coneguda la formació basàltica anomenada Calçada del Gegant (en anglès, Giant's Causeway, i en gaèlic irlandès, Clochán an Aifir o Clochán na bhFómharach), situada a la costa nord-est d'Irlanda del Nord, al comtat d'Antrim, i formada per columnes majoritàriament hexagonals procedents del refredament d'una colada.

Té una densitat de 2,8 a 2,9 g/cm³ sent més dens que el granit.

És la roca ígnia més abundant a la Terra.

GRANIT


El granit (que deriva del llatí granum= gra) és una roca plutònica magmàtica de textura granulosa i cristal·lina, entre alguns dels components d'aquesta roca es troben el quars, el feldspat alcalí i, amb menys importància, la mica, la plagioclasa i l'hornblenda.[1] És de color grisenc, és molt abundant i s'utilitza àmpliament com a material de construcció.

El granit és el resultat del refredament lent, a gran fondària, de grans masses de magma intrusiu, que més sovint formen els plutons, que afloren actualment a la superfície gràcies al decapat de les roques subjacents per l'erosió. Aquests magmes àcids, (és a dir relativament rics en sílice) són essencialment el resultat de la fusió parcial de l'escorça terrestre continental.

Certs granits (plagiogranits), que es troben en petits plutons a l'escorça oceànica, són el resultat de la diferenciació definitiva dels magmes bàsics.

Actualment es coneixen granits de 500 colors diferents.

Les roques volcàniques corresponents als granits són les riolites.

La composició química del granit és: 74,5 % de sílice, 14 % d'alúmina, 9,5 % de (Na2O, K2O), 2 % d'òxids (Fe, Mn, Mg, Ca).

El granit és una roca àcida i densa (densitat mitjana : 2,7 o 2.700 kg/m³).[2]

El granit i les seves roques associades formen l'essencial de l'escorça continental del planeta Terra.[3] Els monòlits més grossos de granit es troben al parc del Yosemite, a Califòrnia.

El terme granit es pot prendre en els sentit més ampli dels granitoide

PEDRA CALCÀRIA


 La pedra calcària és una roca sedimentària composta majoritàriament (més del 50%) per carbonat de calci (CaCO3), generalment calcita. També pot contenir petites quantitats de minerals com a argila, hematites, siderita, quars, etc., que modifiquen (de vegades sensiblement) el color i el grau de cohesió de la roca. El caràcter pràcticament monomineral de les calcàries permet reconèixer-les fàcilment gràcies a dues característiques físiques i químiques fonamentals de la calcita: és menys dura que el coure (la seva duresa en l'escala de Mohs és de 3) i reacciona amb efervescència en presència d'àcids tals com l'àcid clorhídric. Quan la roca comporta una proporció no negligible d'argila es parla de marga.

Com moltes altres roques sedimentàrires, la pedra calcària està composada de grans; tanmateix la majoria dels grans de les roques calcàries són fragments esquelètics d'organismes marins com el corall o foraminífers. Altres grans carbonatats que es troben en les pedres calcàries són ooides, peloides interclasts i extraclasts. Algunes roques calcàries no tenen pas grans i estan formades completament per la precipitació química de calcita o aragonita, per exemple el travertí.

 

 SAL COMUNA


La sal de cuina, coneguda comunament com sal, és un condiment o additiu alimentari format principalment per una sal, el clorur de sodi, la fórmula química del qual és NaCl. Altres denominacions sovint usades són sal comuna, sal marina (quan prové del mar), sal fina o sal de taula (quan és refinada i reduïda a pols), o sal gruixuda o grossa, de gra menys fi, per al seu ús principalment culinari.

És el condiment més antic que ha fet servir la humanitat i té tanta importància per a la vida humana que ha marcat el desenvolupament de la història. L'origen del mot "salari" està íntimament lligat a la sal.

L'argila és un material granular natural procedent de la descomposició de les roques feldespàtiques, compost principalment per silicats d'alumini hidratat:

                Al2O3 · 2 SiO2 · 2 H2O

Les partícules d'argila, inferiors a les 4 micrometres de diàmetre, poden conformar un sòl homogeni (també anomenat argila) o bé formar part formar part d'un sòl heterogeni (i en aquest cas l'argila és la fracció més fina del sòl). Els sòls argilosos són altament impermeables. Les roques formades a partir de l'argila són les argilites.

El gres és una ceràmica de pasta opaca parcialment vitrificada i pràcticament impermeable.

Es pot fer a partir d'argila (silicat d'alumini hidratat), blanca o rosada amb percentatges d'alumini d'entre el 24 % i el 28 %. Dins del forn resisteixen temperatures d'entre 1.200 i 1.400 °C, sense fondre's, i per tant sense deformar-se.

Quan l'argila és natural, s'anomena al producte ‘gres comú'. Però normalment es fan barreges amb un 10 % de caolí, un 15% de quars i una quantitat variable de fundent regulador de la vitrificació. En general com a tal s'utilitza el feldspat, però també a vegades materials calcaris i fins i tot ferruginosos. El producte s'anomena gres artificial.

El grau de porositat després de la vitrificació està al voltant de l'1%. el material ha deixat de ser hidratat i ara es anhidre. El canvi s'ha produït en l'interior de la molècula d'argila. Es tracta d'un procés irreversible, a través del qual el silicat d'alúmina adquireix duresa, sonoritat i permanència.

El color final pot variar segons els components de les argiles. Però també el fa canviar a vegades el foc del forn i la seva contundent deshidratació. És conegut de què les argiles negres, que normalment son així pel carboni que porten barrejat, es tornen blanques perquè dins el forn es crema també el carboni. Segons la temperatura assolida es poden arribar a fondre altres materials barrejats a la pasta produint qualitats de duresa i textures superficials.

Per la seva compacitat i resistències tenen aplicació en la fabricació de receptacles per a líquids àcids, per a la construcció de paviments resistents a l'abrasió, per a fer canonades, etc.

Quan al final de la cocció es llença al forn sal (ClNa), es volatilitza i reacciona amb la superfície de l'argila fent una capa de silicat alumínic alcalí vitrificat. És el vernís característic del gres comú.

El gres admet també aplicacions superficials de materials vitrificables abans de la cocció. Es pot aconseguir des d'una major impermeabilització d'un objecte necessari, fins a una bona manera de fer duradora una creació artística. Aquests és l'origen del gres policromat, tècnica iniciada al s. XVII i molt desenvolupada al s. XIX.

S'atribueix l'origen del gres a la Xina, però des del s. XV es coneix a Europa.

Conglomerat
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Conglomerat amb bauxita

En geologia, un conglomerat és una roca sedimentària de tipus detrític formada per còdols arrodonits d'altres roques units per un ciment. Es distingeix de les bretxes perquè aquestes estan formades per fragments angulars. Ambdues es caracteritzen perquè els seus fragments constitutius són majors que els de la sorra (>2 mm). Quan els detrits consisteixen en còdols, el conglomerat és una pudinga (pedra pinyolenca en la parla popular). Els conglomerats osífers contenen abundants fragments d'ossos fossilitzats. Els bancs de pudingues són de vegades l'índex d'un avanç de la mar sobre la plataforma continental.

DIFERÈNCIES ENTRE SEDIMENTÀRIES, MAGMÀTIQUES I METAMÒRFIQUES

DIFERÈNCIES ENTRE SEDIMENTÀRIES, MAGMÀTIQUES I METAMÒRFIQUES

*SEDIMENTÀRIES: Estàn Formades per l'acomulació i la compactació de sediments, com argiles, llots, sorres o pedres.     

*INDÍGENES O MAGMÀTIQUES: Originades pel refredament del magma, massa de roca fosa procedent del mantell terrestre.     

*METAMÒRFIQUES: Formades pels canvis que, probocats per altes pressions i temperatures, i sense alterar l'estat sòlid, es produeixen en els minerals que formen les roques de l'interior de l'escorça.

MINES A PROP DE NAVÀS

 CALCITA
La calcita és un mineral que pot cristal·litzar en diverses formes donant lloc a cristalls que generalment són blancs o incolors, però a vegades estan tenyits d'altres coloracions. La calcita defineix el grau de duresa 3 de l'escala de Mohs. No es pot ratllar amb l'ungla, però es ratlla fàcilment amb un ganivet. Els cristalls de calcita es troben amb freqüència a les escletxes de les roques riques en CaCO3 i a les coves. La calcita és el component majoritari de les roques calcàries, les quals s'utilitzen per a la fabricació de ciment i calç.

MALAQUITA
La calcita és un mineral que pot cristal·litzar en diverses formes donant lloc a cristalls que generalment són blancs o incolors, però a vegades estan tenyits d'altres coloracions. La calcita defineix el grau de duresa 3 de l'escala de Mohs. No es pot ratllar amb l'ungla, però es ratlla fàcilment amb un ganivet. Els cristalls de calcita es troben amb freqüència a les escletxes de les roques riques en CaCO3 i a les coves. La calcita és el component majoritari de les roques calcàries, les quals s'utilitzen per a la fabricació de ciment i calç.

minerals

EL DIAMANT
 En mineralogia, un diamant (del grec adámas, que significa "apropiat" o "inalterable") és un al·lòtrop del carboni en què els àtoms estan configurats en una variació de l'estructura cristal·lina cúbica centrada en les cares anomenada reticle diamantí. El diamant és la segona forma més estable de carboni després del grafit; tanmateix, la velocitat de conversió de diamant en grafit és negligible en condicions ambientals. El diamant és especialment conegut per ser un material amb qualitats físiques excepcionals, moltes de les quals són degudes als forts enllaços covalents que hi ha entre els seus àtoms. En particular, el diamant té la duresa i la conductivitat tèrmica de qualsevol material de granel sintetitzat fins ara. Aquestes propietats determinen l'ús industrial principal del diamant en eines de tall i de poliment



 EL CRISTALL
 Un cristall és una forma sòlida, en la que els constituents, àtoms, molècules, o ions estan empaquetats de manera ordenada i amb patrons de repetició que s'estenen en les tres dimensions espacials. La cristal·lografia és l'estudi científic dels cristalls i de la seva formació (cristal·logènesi).

Mentre que el terme "cristall" té un significat precís dins de la ciència de materials i en la física d'estat sòlid, col·loquialment, la paraula cristall té dues accepcions:

    Una d'elles es refereix a objectes sòlids que presentes formes geomètriques ben definides i sovint agradables, per la qual cosa es troben en moltes col·leccions o fins i tot es venen en comerços especialitzats.
    L'altra correspon a la paraula que col·loquialment es fa servir com a sinònim de vidre, el qual per la seva natura es l'antítesi dels cristalls als que es refereix la física de l'estat sòlid. En la majoria dels casos, per fabricar aquests materials vitris cal refredar un fluid molt ràpidament de manera que els àtoms no puguin viatjar als seus llocs d'enreixat abans que perdin la mobilitat. Aquests materials no cristal·lins, que no tenen cap ordre de llarg abast, s'anomenen sòlids amorfs o vidriosos. L'exemple més conegut d'aquesta mena de materials és el vidre, però n'existeixen molts més.

definició de mineral

Un mineral és un sòlid homogeni que es presenta de manera natural i que ha estat format com a resultat de la interacció de processos geològics tant de tipus físic com químic. Els minerals es caracteritzen per formar una estructura cristal·lina és a dir una estructura interna molt ordenada i una composició química i unes propietats físiques determinades i constants.

El terme “mineral” té en compte no només la composició química del material, sinó també la seva estructura, per això una mateixa composició química es pot presentar en dos materials completament diferents, la manera com es disposen a l'espai els àtoms i molècules determinarà les seves propietats, un exemple seria el grafit i el diamant, tots dos formats exclusivament per àtoms de carboni. Les roques, en canvi, són agregats de minerals i/o mineraloides (amb propietats similars als minerals però sense estructura cristal·lina), i no tenen una composició química determinada. La mineralogia és la ciència que s'encarrega de l'estudi dels minerals, composició química, estructura cristal·lina, característiques físiques, gènesi, transformació i aprofitament per l'home.

Es coneixen milers de formes de minerals, des dels compostos per element químics o sals senzilles, fins als més complexos, com alguns tipus de silicats. Normalment, els compostos orgànics no es consideren minerals, to i que estrictament parlant, el petroli o el gas natural, formats per processos geològics, ho serien. El cas del mercuri, és especial, és reconegut com a mineral per l'IMA per raons històriques. Finalment, els materials creats per l'home, com per exemple els diamants artificials, no són considerats minerals tot i que tinguin les mateixes propietats.

Cristalls d'aragonita (CaCO3)

Un mineral és una substància natural, sòlida i inorgànica que té una composició química definida i una estructura cristal·lina. Per a ser classificat com un veritable mineral, una substància ha de ser sòlida i tenir una estructura cristal·lina, a més ha de ser una substància natural, no produïda pels éssers vius, i tenir una composició química definida i homogènia. Les definicions tradicionals excloïen els materials orgànics, però la International Mineralogical Association (IMA) va adoptar una nova definició el 1995:

    Un mineral és un element o compost químic que és normalment cristal·lí i que ha estat format com a resultat de processos geològics.
Les classificacions modernes, com la de Dana o la de Strunz inclouen una classe orgànica.

Dels més de 4.000 minerals reconeguts per la International Mineralogical Association, l'associació que té la responsabilitat d'aprovar i nomenar els minerals, un centenar són considerats comuns, uns 50 serien d'ocurrència ocasional i la resta serien rars o molt rar